Tema 1: Bases biològiques, socials i culturals del desenvolupament humà.

Hi ha una pregunta que em faig sovint, i estic segura que no sóc la única que se la planteja: Sóc com sóc degut a un principi genètic, o degut al context?

 Fins a quin punt la genètica determina la meva forma de ser i fins a quin punt ho fa el context?
 

Una lectura que vam haver de realitzar a classe i que em va ajudar a entendre millor el desenvolupament psicològic i el paper de l' herència biològica i el context fou la següent: "Desarrollo psicológico y procesos educativos", de Jesús Palacios, César Coll i Álvaro Marchesi.

Una frase d' aquest article que crec que resumeix una mica la meva pregunta inicial és: "Som el resultat d' una herència biològica més una herència cultural". És a dir, tant l'herència biològica com la cultural són factors condicionants  importants del comportament i desenvolupament humà. 

Tenint en compte que som el resultat de dos tipus d' herència, ara les preguntes a plantejar-se són:

Aquestes herències són contradictòries? O pel contrari, són compatibles?  És una herència més important que l'altra?

Com molt bé esmenta el text,  el que ens diferencia dels animals és que els humans som capaços de construir nous coneixements a partir de la experiència. Tenint en compte això, podem estar d' acord en que no tot ve determinat per la genètica. Per tant, podem afirmar que les dues herències no són contradictòries, sinó que les dues són necessàries i es complementen. 

Com més petits som, més ens assemblem. Això és perquè de petits, el desenvolupament està més lligat a processos de maduració biològica (controlada pel codi genètic), ja que tots passem per uns processos bàsics com ara aprendre a comunicar-nos, gatejar, parlar, etc. A mida que anem creixent, ens anem diferenciant més, degut a les diferents estimulacions que cadascú rep del context.

Per tant, a mida que ens anem fent grans, es va produïnt un canvi on inicialment predomina el desenvolupament pre-fixat, cap a un desenvolupament obert. Què vol dir això? Significa que a les primeres etapes de vida, com diu el text, "las competencias de maduración biológica salen, hasta cierto punto, "prefabricadas"". És a dir, requereixen una estimulació mínima de l' entorn. "La experiencia y el ejercicio necesarios son tan mínimos que parecen estar asegurados para todos los bebés que no sufran lesiones orgánicas ni privaciones extremas de estimulación". Aquesta última frase és important ja que tot això explicat es refereix a nens amb una dotació genètica normal i el calendari evolutiu del qual progressi normalment.

Si ens centrem en el context, cal tenir en compte que els humans tenim un desenvolupament i comportament que estan mediats i condicionats històrica i culturalment. És a dir, el grup cultural i la època històrica en que es viu, determina molt com serà una persona.

 Quan cursava segon de batxillerat, vaig haver d' escriure una reflexió crítica sobre la opinió  de Plató que crec que reflecteix una mica la gran influència que hi juga l'entorn en el desenvolupament:

Jo personalment no estic totalment d’ acord amb la filosofia de Plató, filòsof grec del segle V a. C, de que la capacitat i el límit d’aprenentatge de cadascú ve determinada per naixement. Estic d’ acord en que hi ha una part que és innata que ens vé donada per la genètica, però crec que aquesta part innata ocupa un percentatge baix respecte de l’individu,  però això no vol dir que estigui totalment determinada per això.  També estic d’ acord en que hi ha límits que venen determinats per naixement, però no tots.

Hi ha gent que confon la idea de capacitat i facilitat.  Jo crec que cada persona neix amb facilitats diferents, però no crec que una tingui més capacitat per fer una cosa més que una altra. Per exemple, a dos nens se’ls hi presenta un problema de matemàtiques. El primer nen, té molta facilitat pels números i les operacions, i aconsegueix resoltre el problema en molt poc temps. El segon nen, té dificultats i li costa entendre el problema i seguir el raonament matemàtic, però amb l’ esforç, aconsegueix resoldre el problema, tot i que ha necessitat molt més temps que l’ altre. Així doncs, els dos estaven capacitats per a resoldre el problema. Un ho va aconseguir més ràpidament perquè tenia més facilitat, però el resultat va ser el mateix, perquè els dos estaven igual de capacitats.

Opino que el nivell d’ aprenentatge de cadascú depèn molt de l’educació que rebs, el teu entorn i les teves ganes. Per exemple, pot ser que un nen de l’Àfrica tingui facilitat per aprenentatge i pugués arribar a ser molt bon empresari si tingués educació, però a conseqüència d’ haver nascut i crescut en un país determinat,  no ho pugui desenvolupar. La capacitat, la té, el problema són els medis que se li donen per a desenvolupar-la.

Crec que la capacitat d’aprenentatge d’un individu no vé completament determinat per naixement, sinó més per les circumstàncies que envolten la seva vida, com l ‘entorn i el país en que es creix i viu. En contra del que diu Plató de que venim el 100% determinats des de que naixem, he llegit que es pot demostrar la gran influència de l’entorn en la formació i capacitat d’ una persona: Un senyor va fer un experiment i va agafar dos bessons unibitelins i va enviar un bessó en un país desenvolupat (amb una família amb recursos econòmics, recursos intelectuals, oportunitats, pau,...) i l’altre en un país subdesenvolupat (amb violència, manca de recursos econòmics, culturalment pobres...) els dos nois van créixer en ambients completament diferents, i al tornar-se a reunir després d’ uns anys, tot i que portaven la mateixa genètica, no teien res a veure l’un en l’ altre. El que va estar en un ambient pròsper que se li va incitar a ajudar, dedicar temps a la educació, i contínuament tenir nous reptes, sabia tocar molts instruments, era bo en els esports i  s’ havia convertit en un jove ric intel·lectualment i amb grans perspectives de futur. En canvi l’altre, no havia pogut desenvolupar-se personalment per falta d’ oportunitats i des del caràcter fins a la seva formació, eren molt inferiors als del seu germà bessó.

Respecte a que cadascú té un límit d’ aprenentatge determinat per naixement, jo no seria tant estricte, és a dir, crec que una persona pot superar els seus propis límits amb constància, esforç, temps, voluntat i altres, però per altra banda, hi ha casos en que això no és possible.

Per exemple: una persona muda, per més que s’ esforci, no aconseguirà mai ser cantant d òpera. En aquest cas, el límit en aquest àmbit ,està determinat. Aquesta persona podrà fer moltes altres coses que es proposi en la seva vida, però no aquesta, ja que aquest límit ( no té veu) , sí que vé determinat per naixement. Així doncs, estic d’ acord en que hi ha límits que venen determinats per naixement però crec també en que en la majoria dels casos, si ens ho proposem i realment volem una cosa, podem reduir aquests límits, és a dir, superar-nos i arribar on ho haguéssim imaginat mai. 

Per tant, com bé diu a l'article, l'estimulació rebuda determina moltes coses. Per estimulació, ens referim a l'experiència, l'exercici, l'aprenentatge i les influències educatives. 

CENTREM-NOS EN L'EDUCACIÓ: 
La societat actual no ofereix les oportunitats necessàries als nens perquè ells puguin realitzar les adquisicions culturals "essencials" en el seu medi. És per això que sorgeixen les escoles. Les podem defirnir com un context específic que assumeix la responsabilitat d'assegurar la transmissió cultural. Aquestes, utilitzen les activitats com a mètode perquè els alumnes "assimilin l'experiència  social històricament acumulada iculturalment organitzada i es converteixin en membres actius i creadors culturals", com bé diu el text.

La finalitat de l'educació és promoure el desenvolupament dels éssers humans. Les dues preguntes a fer-se ara són: 
-En què consisteix aquest desenvolupament? 
-Quines accions pedagògiques són les més adequades perquè aquest es dugui a terme? 

Està clar que el desenvolupament no es crea a partir de "la nada". Sinó que és una construcció sobre la base del desenvolupament prèviament existent. Per tant, nosaltres, hem de fer de mediadors entre l'individu i el seu grup cultural, i ensenyar a partir de la fase on aquest s'ha quedat i progressivament anar estimulant el seu accés a nous nivells de competència i desenvolupament.

Aquest procés pot ser dut a terme per qualsevol persona. Com a educadors, cal que coneguem bé els alumnes per veure quin és el seu coneixement per a poder partir d'aquest.  També cal que veiem què motiva i agrada als nostres alumnes, ja que no n'hi ha prou amb que l'alumne tingui maduresa i l'adult tingui competència i constància, sinó que és necessari que el nen estigui motivat per aprendre. Si no, no es donarà un aprenentatge significatiu.

Cal que tinguem clar que la interacció amb els adults no és la única promoció del desenvolupament psicològic dels nens. Interactuar amb objectes i en general amb materials de l'entorn també són estimulants i fonts d'aprenentatge. Piaget feia molta referència en els seus estudis a aquesta important característica del joc com a promotor del desenvolupament. Però som nosaltres els que tenim la responsabilitat de posar a la seva disposició els objectes amb els que podran interactuar. 


Resumint: la funció d'educar no només la porten a terme els docents. Totes les persones susceptibles d'educar han de conèixer les diferents etapes del procés evolutiu, les seves lleis i principis generals per a saber què poden "exigir" i esperar dels nens.