Tema 3: Desenvolupament psicomotor en l'edat escolar

Tema 3: Desenvolupament psicomotor en l’edat escolar

Desenvolupament de la Psicomotricitat

COORDINACIÓ I REGULACIÓ DEL MOVIMENT

CONSTRUCCIÓ DE L’ESQUEMA CORPORAL

EVOLUCIÓ DEL GEST GRÀFIC

Què significa la paraula “psicomotricitat”? Com molt bé va definir Wallon, “la psicomotricitat és la capacitat de ser i expressar-se en un context psicosocial i implica interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensorio motrius”.

Fixem-nos en la paraula “capacitat”. Què vol dir? Que permet el desenvolupament, que s’ha d’entrenar. La psicomotricitat, doncs, no és una actitud. És una capacitat d’ésser i expressar-se a través del cos.  Però per a poder expressar-se a través del cos, cal tenir consciència i regulació del moviment, del cos i de la sensació. Això implica que hem de conèixer el nostre cos per a saber utilitzar-lo.

Per què faig aquesta aclaració? Perquè la psicomotricitat no és tan sols una capacitat motriu, sinó que implica interaccions cognitives, fer representacions, consciència.

En primer lloc, per a poder parlar de la psicomotricitat, és important entendre les bases biològiques. I és que perquè un infant desenvolupi adequadament les seves capacictats psicomotrius, cal que aquestes bases neurològiques (o bases naturals del desenvolupament) es compleixin:

-Llei cefalocaudal desenvolupament progressiu de les habilitats i destreces des del cap fins els peus. (Primer es desenvolupen els moviments dels ulls i del coll, els del tronc, i per últim, els moviments de les cames).

-Llei pròxim-distal  desenvolupament progressiu des del centre del cos cap als membres (es controla el moviment de l’hombro abans que la nineta, i per últim, els dits).

En cas que aquests funcions no es cumplissin, hi hauria un problema maduratiu.

El desenvolupament psicomotor  implica un progrés en dues capacitats: la independència (control de cada segment motor per separat), i la coordinació (associació de patrons motors).

Podem diferenciar quatre etapes evolutives,que fan referència als grans salts qualitatius que es produeixen en el desenvolupament d’una espècie (desenvolupament ontogènic):

Primera infància (0-3 anys), Segona infància (3-6),Tercera infància (7-12) i Adolescència (12/13-20 anys).

Ara, però, explicarem la proposta de Henri Wallon de 5 estadis per a classificar els canvis significatius en l’ontogènesi:

Impulsiu relacionat amb l’activitat motora-reflexa (resposta motora a diferents estímuls: interoceptius, exterioceptius (la llum, el sol..) i propioceptius). A vegades no en tenen ningun control (és reflexa, automàtica). Per agafar-se a algo o algú,

Emocional (>6mesos) 1es mostres d’orientació cap a l’entorn social, reaccions tònico emocionals (somriure, enuig). Depenen d’interaccions amb els demés. L’emoció domina les relacions del nen amb el seu “medi” (simbiosis amb el món)

Sensoriomotriu (final 1r any): noves possiblitats de capacitat de desplaçament en l’espai (caminar). Intensa activitat d’investigació i exploració amb el món dels objectes.

 

Projectiu (>1any). L’acció motriu és estimuladora de l’activitat mental (la funció motriu com instrument de la consciència).(fa algo i es deté). El pensament es projecta en gestos. Imitació, repetició d’accions dels adults... Fer les postures dels pares o posar-se les sabates de la mare, cosa que jo feia sovint, són accions típiques d’aquest periode.  Aquestes imatges no representen l’edat dels infants, però sí les accions típics d’aquesta etapa:

 

personalisme i valor funcional o personalització (>3 anys) Apareix la intenció de diferenciar-se com a persona. Són conscients de l’actitud i el gest: és conscient d’un mateix (afirmació d’autonomia). Personalitat polivalent (sap comha d’estar en una situació, quina postura ha de posar, etc).  Aquest estadi es reafirma en l’adolescència.

 

PROGRÉS PSICOMOTOR EN L’EDAT ESCOLAR

Podem parlar de 4 capacitats motrius:

-Dominància lateral (inconscientment s’automatitza la preferència instrumental(ser dretà o esquerrà).Lateralitat creuada: dominància de la vista a un lateral, braços en un altre, i cames en un altre.

-Tonificació muscular: Abans d’agafar un objecte, tonifiquem (fem una tensió muscular voluntària que depèn d’una representació de l’espai=aspecte no només físic, sinó també mental). Per exemple: si has de saltar un xarco, primer pensaràs com de gran haurà de ser el salt, i després saltaràs. Més exemples: llençar i agafar una pilota (tonificació que requereix una estratègia), ballar (requereix una tonificació per a seguir un ritme), taller amb tisores, etc.

-Equilibri corporal: capacitat d’orientar correctament el cos en l’espai. N’hi ha de dos tipus: l’estàtic (on la persona projecta el centre de gravetat dins làrea delimitada pels contorns externs dels peus com ara: caminar sense sortir-se d’un espai, fer de model...)i el dinàmic (dos processos reversibles passen a la vegada. Exemple: anar amb bicicleta (a part de padelejar si vols girar o anar més ràpid t’has d’inclinar cap a un costat o cap endevant), fer malavars, etc.

Altres exemples d’equilibri són el columpi, ballar, jocs com l’”escondite”, que requereixen silenci i encongir-se, el joc de les cadires, que requereix preparar-se quan sona la música, etc.

-Estructuració de l’espai i del temps: adquisició de referents espacials. El nen delimita el seu cos en relació a les persones, objectes i espai. Córrer, orientar-se en el terreny reconeixent conceptes com l’esquerra, dreta, lluny, a prop, dins, fora,  una localització objectiva enlloc d’egocèntrica, memòria visual, representació simbòlica i gràfica, ritme i moviment és el que es treballa amb activitats que potencien aquesta estructuració. Algun exemple d’activitats específiques serien: el teatre, jugar a matar, ballar (sincronitzar accions en un temps), bici, etc.

Cal puntuar que existeixen dos estils motrius diferenciats en funció del grau d’extensibilitat muscular: l’hipertònic (més orientat a l’exploració), i l’hipotònic (més orientat a la manipulació minuciosa). La cultura juga un paper molt important aquí ja que és la que permetrà un millor o pitjor desenvolupament de determinades habilitats. Per exemple: els millors corredors són africans. Per què? En gran part perquè allà es mouen molt, corren per la muntanya, etc. Per altra banda, els bolivians són lents, ja que són molt percimoniosos, tenen un altre to. Això és degut a la cultura. Per altra banda, dins una mateixa cultura, hi ha diferències individuals que tenen a veure amb l’herència genètica i l’estimulació.

Es poden observar els quatre tipus de capacitats motrius en activitats com ara els castellers o el circ.

CENTREM-NOS EN L’EDUCACIÓ:

Tant els mestres com els pares haurien de ser molt conscients de la gran importància que té treballar la psicomotricitat amb els infants. Aquesta capacitat tan poc valorada a simple vista, ha de ser estimulada i hi ha moltes formes de fer-ho. Nosaltres hem de motivar els nens a que duguin a terme activitats que els permetran desenvolupar la psicomotricitat. Els escolars han d’aprendre a movilitzar (regular) les destreces motrius i els processos interns que les determinen. Hem de posar metes educatives orientades cap a la intencionalitat del moviment, l’expressió corporal i la comunicació amb els demés en un espai social.

Per esquema corporal entenem el coneixement del propi cos a nivell representatiu. Aquest es va construint poc a poc fins als 11 o 12 anys en funció de la maduració del sistema nerviós I de l’estimulació rebuda pel context, així com de la representació que es fa el nen sobre ell mateix.

Mirem l’evolució de l’esquema corporal segons Le Boulch (1987):

-el cos viscut o vivenciat (fins als 3 anys). Es dóna un comportament global. El nen experimenta i es va fent “amo” del seu cos poc a poc a través de l’experiència global i de la relació amb l’adult.

-el cos percebut (3 a 7 anys). Desenvolupament progressiu de l’orientació de l’esquema corporal. Al final de l’etapa el nen és capaç de dirigir la seva atenció sobre la totalitat del cos i sobre cadascun dels segments corporals.

-el cos representat (7 a 12 anys). S’aconsegueix una independència funcional tant global com segmentària i es fa possible l’autoavaluació de les competències motrius. Es tenen més possiblitats de guanyar autonomia (ús d’instruments, relacions interpersonals, etc).

Com sabem si un nen té el seu esquema corporal ben definit? Cal analitzar tres àmbits:

-la consciència i regulació del cos: (percepció i control del propi cos, regulació del moviment, equilibri postural, lateralitat definida, bona coordinació dels diferents segments corporals, possiblitat de controlar la respiració i relaxar-se voluntàriament, i control i equilibri de les pulsions i inhibicions).

-la representació del temps: del temps psicològic, físic (calendari, relotge, estació..), fisiològic (“rellotge biològic”: regulació de les necessitats orgàniques), i percepció dels intervals de temps.

-l’estructuració espacial-temporal: representació de l’espai (tant pròxim com remot), estructuració temporal, presa de consciència de les relacions amb el temps (l’espera, els moments, la simultaneïtat i la successió), i la regularitat i alternança  del moviment.

Com sabem que l’esquema corporal d’un nen està mal definit? Si observem un dèficit de la relació subjecte-món exterior: dèficit de la percepció (dificultats amb l’estructuració espacial-temporal com ara la orientació a l’espai, etc), dèfici de la motricitat (torpesa o incoordinació), o el dèficit afectiu (inseguretat, baixa autoestima, i com a conseqüència, violència i agressivitat).

CENTREM-NOS EN L’EDUCACIÓ:

En el Power Point mostrat a classe, sortien tres diapositives que crec que defineixen gran part del que un docent ha de tenir en compte en quant a la construcció de l’esquema corporal. Primerament trobem una proposta d’activitats útils per a desenvolupar adequadament l’esquema corporal, i per últim, dificultats amb les que els nens es poden trobar i en què ens hem de fixar per identificar bé el problema i buscar-hi solucions.

EVOLUCIÓ DEL GEST GRÀFIC

La representació gràfica és un procés molt complex en el que hi intervenen molts factors: maduratius, psicomotrius i afectius. Implica un procés de construcció representacional i aspectes cognitius i una capacitat de simbolització, creativitat i expressió. La representació gràfica, com tots sabem, canvia a mida que els nens van creixent.

Avui en dia, tots sabem que no se li dóna prou importància al dibuix com hauria de ser. Però hem de ser conscients que el dibuix és l’antecedent a l’escriptura.

Podem diferenciar quatre estadis o etapes del dibuix infantil:

1.     Estadi motor o gargot (1 a 2 anys): Improvitzat.No tenen sentit, el nen dibuixa però no sap què, simbolisme arbitrari.Mana la motricitat, no la idea. Va emergint la funció simbòlica, ja que els adults li diuen que ha de significar algo. Control de la motricitat de la mà i l’abantbraç (ha hagut d’aconseguir apollar la nineta a la taula).

Traçats homo-laterals, horitzontals o obliquos, quan té control de la nina: fa traços circulars.

Dificultats en aquesta etapa: el control del moviment, l’anticipació de l’acte gràfic-nivell ideogràfic->quan diu: “vaig a fer un...”<-és un canvi, salt qualitatiu molt important que és el final d’aquest estadi.

2.     Estadi representatiu: Dibuixa algo que li interessa. Hi ha autoavaluació i consciència, perquè hi ha intencionalitat en la representació.

Millor coordinació “òcul-manual”: l’ull que seguia la mà comprovant el traç, ara  el guia progressivament.

Entra en acció el múscul flexor del pulgar (és capaç de tancar un quadrat o rodona), cada cop control més fi.

Gargots amb noms: tenen una intenció figurativa (allò dibuixat tindrà una reacció sobre els adults), l’activitat gràfica es converteix en un instrument de comunicació i representació.

a.    Realisme subjectiu (2-4 anys): gargots amb expressió figurativa, conscients i intencionals. Apareixen formes figuratives:reconeix l’bjecte en els elements però no en la seva estructura. Evocació del model real.

4-5 anys: capaç de verbalitzar el quqe ha dibuixat: incapacitat sintètica (objectes desordenats, flotant)

b.    Realisme conceptual (4-7 anys): adequació a l’apariència de les coses. (més realista), percepció influida per la cognició (dibuixa més el que sap, no el que veu), més detalls, exageració tamany. Representació del moviment (amb ralles...), representació espacial delimitada (per dues línies: terra i cel). Transparència i perspectiva (3D),  dibuixos personals (experiències, vivències). Et pregunten, busquen ajuda (“com es dibuixa...?”), passen molt de temps dibuixant. Dibuix com a tasca.

3.     Estadi comunicatiu (7-10 anys): a instància de l’adult, escriu.

Capacitat de veure, reconèixer i comprendre dues dimensions de les imatges gràfico-plàstiques:

-dimensió objectiva (intenció analítica basada en l’observació)

-dimensió subjectiva (manifestació d’idees, estimulacions de sentiments i emocions a través de creacions personals).

4.     Estadi realista (dibuix artístic): representació realista. Dominis de tècniques gràfico-plàstiques del dibuix, capacitat per apreciar la configuració de la forma tenint en compte la proporció, el volum i la perspectiva. Expressió creativa i apreciació de les arts.

CENTREM-NOS EN L’EDUCACIÓ:

Avui en dia se li atribueix massa poca importància al dibuix, i lo poc que es treballa  és mitjançant tasques reproductives, que només fomenten que els alumnes s’acostumin a treballar en base a models estereotipats, que imposen l’estètica dels adults, sense marge perquè expressin i representin allò que vulguin de la manera que ho vulguin, ofegant així la creativitat i l’experimentació.

El dibuix és, doncs, una representació d’una realitat, i respon a la necessitat d’anar coneixent i aprenent com funciona l’entorn. Ademés, manifestar-se a través d’un dibuix proporciona a l’infant un espai propi en el que ell té el control sobre la seva realitat, i permet treballa valors expressius, comunicatius i creatius. Aspectes imprescindibles pel desenvolupament integral del nen.

A través d’un dibuix l’alumne s’ha de sentir valorat. Per tant, hem de reconèixer-li el seu esforç perquè es senti comprès i acceptat. En tot moment cal tenir en compte que: “Les imperfeccions del dibuix infantil no són errors, sinó que expressen una manera de representar la realitat”.

És important que valorem els dibuixos dels nens, que ens fixem en el seu procés de creació, que fomentem la seva millora, i que no retoquem la producció del nen perquè aquest es pot sentir ofès o frustrat. Podem donar consells, però no intervenir directament en el dibuix. Hem de deixar que l’infant intepreti el dibuix enlloc de fer nosaltres la interpretació. Amb el domini del dibuix anirà aprenent a representar-se a ell mateix i altres coses a l’espai i a dominar la trajectòria de la mà, capacitat imprescindible per  passar a l’escriptura.

La pregunta a fer-se és: acció pedagògica: Crear o condicionar?